Del cru al cosit: Per què la moda i la gastronomia s'asseuen a la mateixa taula

1. L'antropologia i la nomenclatura sensorial

L'antropòleg Claude Lévi-Strauss va establir en el seu cèlebre assaig El cru i el cuit editat el 1964 que l'acte de cuinar els aliments és la fita fonamental que marca el pas de la natura a la cultura. Quasi en paral·lel, el semiòleg Roland Barthes va publicar El sistema de la moda, on argumentava exactament el mateix sobre la roba: un cop superada la necessitat d'abrigar-se, la vestimenta es converteix en un sistema de signes.

Triar un teixit natural o demanar un vi ecològic no són actes fortuïts, sinó formes de comunicació no verbal. Ambdues disciplines ens permeten dir a quina "tribu" pertanyem, quins són els nostres valors i quina maduresa cultural tenim, sense articular cap paraula. Aquesta connexió és tan forta que les tendències visuals es retroalimenten constantment. Parlem de colors verd festuc, to albergínia, groc mostassa o vermell cirera perquè el llenguatge de la menjar apel·la directament als sentits, fent que un teixit ens sembli gairebé abellidor.

A més, el ritual de la trobada i la celebració és clau. Pensa-ho bé: quan festegem una bona notícia o una data assenyalada, els dos actes gairebé instintius que realitzem són organitzar un àpat especial i estrenar roba que ens faci sentir fantàstiques. La nostra memòria emocional funciona així; sovint recordem els dies més importants de la nostra vida precisament pel gust d'allò que vam compartir a taula i per les peces que portàvem posades. Per això, la moda contemporània intel·ligent dissenya pensant en aquests moments. Un jersei de punt folgat i amb un disseny original no és només una peça de roba, és l'embolcall perfecte per a l'experiència de gaudir, riure i compartir un bon vermut amb les amigues al barri de Gràcia o a Sant Antoni.

2. El cos, l'abundància i la talla: Una història d'anades i vingudes

La relació entre els cossos femenins que la moda considerava "ideals" i la disponibilitat de menjar ha fet girs irònics al llarg de la història. Durant segles, del Renaixement al Barroc, el menjar no estava garantit per al poble ras. Per això, l'ideal de bellesa femenina rubenscà era voluptuós i amb corbes marcades. El sobrepès era el màxim símbol d'estatus, salut i accés als grans banquets.

El jardí del amor. (Rubens, 1.635)

Paradoxalment, quan la Revolució Industrial i la posterior indústria del menjar ràpid van abaratir les calories, l'equació es va invertir. El menjar abundant va fer que la primesa extrema, des de les flappers dels anys vint fins a l'estètica dels noranta, es convertís en el nou símbol d'estatus, ja que implicava tenir temps i diners per a dietes estrictes i restriccions.

Artícle relacionat: Moda i autoestima: vestir-nos per agradar-nos, no per amagar-nos

Afortunadament, la maduresa actual porta amb si la rebel·lió del bon menjar. Entendre que els cossos a partir dels cinquanta tenen història, corbes i que canvien, significa dissenyar roba pensada per a dones reals. Reivindicar les talles grans, els patrons intel·ligents que no estrenyen i la comoditat absoluta permet que la dona pugui continuar gaudint del plaer d'una bona taula sense demanar perdó ni permís a ningú. La roba s'ha d'adaptar a nosaltres, i no a l'inrevés.

3. Curiositats documentades: Quan la moda i el menjar xoquen

Per afegir una mica de perspectiva històrica, existeixen anècdotes fascinants on aquestes dues indústries s'han creuat de formes surrealistes i de vegades indignants.

A la França del segle XVIII, les dones de la cort van popularitzar perruques altíssimes que s'empolvoraven amb midó o farina de blat blanca per donar-los un to apolvat. Segons relata Madame Campan a les seves memòries sobre la vida de Maria Antonieta, el 1775 una greu escassetat de gra va provocar la històrica Guerra de les Farines a París. Veure l'aristocràcia malbaratar valuosa farina en les seves perruques, adornades a vegades amb fruites reals, mentre el poble no tenia pa, va ser un dels detonants culturals de la Revolució Francesa.

Coiffures, Poufs, Hats and Bonnets: Eleven Coiffures and Headdresses (1780)

En un to menys bèl·lic però igual de curiós, tota la història de l'alta costura en seda depèn exclusivament d'una dieta d'allò més estricta. El cuc Bombyx mori només produeix fil de qualitat si s'alimenta única i exclusivament de fulles de morera blanca. Si el cuc menja una altra cosa, el món es queda sense alta costura.

4. La passarel·la com a crítica artística

L'alta costura fa dècades que s'asseu a taula per provocar i fer crítica social. La fita fundacional d'aquest matrimoni va ser l'icònic vestit llagosta, creat el 1937 per Elsa Schiaparelli en col·laboració amb Salvador Dalí. Va ser una bufetada de surrealisme que va demostrar que la roba podia tenir un agut sentit de l'humor i que la feminitat no estava renyida amb la ironia.

Elsa Schiaparelli - Vestit llagosta

Aquesta tradició d'utilitzar el menjar per restar solemnitat a la moda continua molt viva. Trenta anys després, el moviment Pop Art ens va portar vestits de paper estampats amb llaunes de sopa Campbell, ironitzant sobre la cultura de masses.

Andy warhold - Vestido Souper 

Més recentment, el 2014, el dissenyador Jeremy Scott per a la firma Moschino va convertir els arcs daurats i els colors de les grans cadenes d'hamburgueses en clàssics vestits de jaqueta. Era un gest de complicitat brillant i alhora una crítica frontal: la moda ràpida i el menjar porqueria es donaven la mà com a símbols d'una cultura del consum massiu que devora tendències a la mateixa velocitat que calories buides.

Jeremy Scott - Traje Inspirado en MacDonald

5. El paral·lelisme ètic: Del moviment lent a la revolució dels cossos

El rebuig a aquesta cultura de consum ràpid és exactament on ambdues indústries s'agermanen a nivell ètic i productiu. El moviment Slow Food va ser fundat a Itàlia el 1986 per Carlo Petrini com a protesta davant l'obertura d'un local de menjar ràpid a l'escalinata de la Plaça d'Espanya a Roma. El seu manifest defensava el dret al plaer gastronòmic, la protecció de les tradicions locals i el consum de productes de proximitat Km.0.

Inspirada directament per Petrini, la investigadora i consultora britànica Kate Fletcher va encunyar el 2007 el terme Slow Fashion. Fletcher va argumentar que la moda havia d'adoptar els mateixos principis que la gastronomia ètica: traçabilitat, ritmes més humans i producció local. Saber qui confecciona la teva roba en un taller de Barcelona (fet a Catalunya) té el mateix valor que saber qui cultiva els teus aliments.

Històricament, la indústria de la moda tradicional ha mantingut una relació tòxica amb el menjar, veient l'alimentació com l'enemic per poder encaixar en cànons de bellesa irreals. La infame frase atribuïda a Kate Moss als anys 90 afirmant que res té tan bon gust com se sent estar prima, resumia aquesta era restrictiva.

No obstant això, el canvi de paradigma cultural actual abraça el gaudi de la vida, i aquí el menjar i la moda es reconcilien de manera brillant. La moda contemporània intel·ligent, especialment la que abraça el Body Positivity, dissenya peces —com el gènere de punt o els patrons adaptables— que s'emmotllen al cos de la dona en totes les seves talles, i no a l'inrevés.

Reivindicar el plaer d'un bon àpat amb amigues i vestir-se amb colors vius i teixits còmodes és un acte de rebel·lia davant la moda restrictiva. És la celebració d'una maduresa on la dona prioritza la seva comoditat, la seva activitat i la seva felicitat per sobre de qualsevol norma obsoleta.

Article relacionat:Què és Instinto? Roba de dona fabricada a Barcelona